01 - Mirador cap al Picancel, Vilada

Els boscos de l’arcàngel

Les obagues del Picancel són especials, els vessants són dreteruts, quasi violents, esquinçats per barrancs que amaguen racons ombrívols, humits, on la llum del sol no s’atreveix a entrar.... Sota el cingle de la Por creix un venerable faig que guarda el secret d’aquest nom (alguns asseguren que de nit es poden sentir crits d’ànimes condemnades). I per sobre apareixen els altius espadats, els cims solitaris, les crestes elegants, nues, desafiants. El Picancel mostra una bellesa singular, una barreja de misteri i sensualitat, de temor i d’atracció. I seria un paradís per les bruixes si no fos perquè Sant Miquel, el cap dels exèrcits del Cel, vigila la muntanya des de l’ermita romànica situada al capdamunt.

Els musclos i la muntanya

Encara que costi de creure, la serra de Picancel va formar-se sota les aigües d’un antic mar. Rius prehistòrics van arrossegar còdols i sorres fins abocar-les en aquell mar. El pes de l’aigua va ajudar a premsar-ho tot fins formar aquestes roques de conglomerats. Amb el temps, els moviments de la Terra van fer que s’alcés i llavors va començar la feina de l’aigua de la pluja, poquet a poquet, excavant barrancades i polint les puntes dels cims. El Montsant i Montserrat són dues muntanyes emblemàtiques que també van néixer de la mateixa manera. Si oloreu amb els ulls clucs les roques del serrat del Migdia... qui sap, potser encara sentireu aromes d’aigua salada, de musclos, popets i gambes.