Monestir Sant Llorenç - Álvaro Muñoz

Sobre rodes

 

Quan la nit del 29 d'octubre ma mare em va trucar per dir-me que el meu pare no havia arribat a casa, el cos se'm va paralitzar. Jo era a Girona, a 600 km d'ells, i no hi havia manera de baixar a València. A les tres de la matinada, jo encara despert per l'ansietat, el meu pare es va posar en contacte amb mi des del telèfon d'un bomber: era dalt d'un pont, esperant que passés el que encara no sabia anomenar DANA, i era viu.

 

El meu poble va quedar arrasat pel temporal i per la incompetència prèvia. Veure imatges de llocs on t'has criat i no saber identificar-los suposa una desorientació emocional difícil de descriure. Com si no recordessis el teu passat i algú et digués: "tu vas néixer aquí", però tu no el creguessis. Vaig poder arribar-hi dies més tard en una furgoneta d'ajuda d'Ateneus Populars que anava carregada d'escombres, pales, menjar i roba per als que ho havien perdut tot.

 

Mig any més tard, quan el boom i l'atenció ja s'havien desviat, la gent de Torrent continuava sense cases, sense transport, sense carreteres, i molts, sense ajudes. Un dels afectats va ser l'Associació Soterranya, que treballa a un dels barris amb més desigualtat social, el Xenillet, amb nens en risc d'exclusió social. Soterranya utilitza la bicicleta com a motor de canvi: els forma, els proporciona un taller, regala bicicletes i oportunitats, i fa una feina social difícilment quantificable però que, a sobre, no es paga. Les seves instal·lacions es trobaven en una de les zones inundables que van quedar més afectades, i com que les ajudes no arribaven, vàrem dur a terme el projecte Sense rodes.

 

Sense rodes va ser una iniciativa solidària per recaptar fons. La idea era clara: fer en bicicleta els 600 km que separaven el lloc on vivia del poble on havia nascut. La intenció era que la gent es pogués unir i pedalar amb mi. El dia 9 de març, a les sis del matí i malgrat la pluja, un grup de gent vàrem sortir des de Girona. Era engrescador veure com persones que no em coneixien s'hi afegien per donar suport a una causa que, per sort a ells, els queia lluny. A Barcelona va aparèixer més gent, i d'altres van fer mitja volta, i el mateix a Tarragona. Un amic meu va voler fer tot el recorregut en furgoneta perquè no ens faltés de res.

           

L'endemà, una gran sorpresa: a les 8 del matí ens esperava a les Terres de l'Ebre un grup improvisat de quaranta persones que ens va ajudar a travessar la frontera, ensenyant-nos un paisatge molt semblant al dels camps d'arròs de l'Albufera. El dia acompanyava, i moltes hores després, arribàrem a la ciutat de València. En entrar a l'Horta valenciana comences a veure destrosses, cotxes abandonats, i penses com és possible, tants mesos després, i continues pedalant més ràpid, com si així poguessis pensar menys.

 

 600 km després, tot va valdre la pena. A l'entrada del poble —jo no en sabia res— Soterranya havia organitzat una rebuda per celebrar la solidaritat de la gent. Havien rebut centenars i centenars de donacions i el projecte, per sort, torna a anar sobre rodes. Sempre des de la consciència que la solidaritat no ha de romantitzar l'abandonament de les institucions, vàrem brindar per ells, per la feina que fan, i perquè si bé el lema que només el poble salva el poble sovint és utòpic, ells havien viscut la cara més dolça d'aquesta utopia.

 

Autor: Álvaro Muñoz

 

Municipi:  Guardiola de Berguedà

 

Durada de l'exposició: Fins al 31 d'agost