Via del Nicolau - Edgar Torner

La raó d’aquesta obsessió? Encara avui no la sé respondre. I potser aquí rau la seva màgia. Si algun dia la trobés, si pogués encapsular-la en una frase neta i definitiva, potser voldria dir que el viatge s’ha acabat. I jo no vull que s’acabi. Vull que la pregunta segueixi pedalant amb mi.

 

Viatjar amb bicicleta no és només desplaçar-se. És desprendre’s. És reduir la vida a allò essencial fins que només queda el pes just per avançar. Cada objecte a les alforges ha passat un filtre sever: si no és imprescindible, no hi entra. I així, gairebé sense adonar-me’n, el que simplifico no és només l’equipatge, sinó també el pensament. La bicicleta és una escola d’austeritat i, alhora, d’abundància. Perquè quan redueixes el soroll, el món parla més fort.

 

Pedalar és un acte primitiu i alhora profundament conscient. No hi ha motor que m’aïlli, ni finestra que em separi del paisatge. L’aire no és un decorat: és matèria. El vent no és un efecte: és un adversari o un aliat. Les olors, la textura de l’asfalt, la inclinació subtil d’una carretera que sembla plana... tot entra al cos. El viatge no es mira, es travessa.

 

Hi ha una intimitat especial en el lent avenç de les rodes. El món no desfila, es construeix metre a metre. Una pujada es converteix en un diàleg amb els propis límits. Una baixada, en un abandonament momentani de la gravetat. El cos es transforma en sala de màquines: cames que empenyen, pulmons que s’expandeixen, el cor marcant el ritme antic del moviment. I en aquesta repetició aparentment mecànica, hi trobo una forma de meditació. Un estat en què tot és simple: pedalar, respirar, continuar.

 

La bicicleta té alguna cosa de cavall antic, de company fidel. No és només un objecte; és una extensió. Quan tot funciona —la cadena tibant amb precisió, els engranatges encaixant com un rellotge pacient— sento que hi ha una harmonia fràgil però perfecta entre màquina i cos. Jo no condueixo el viatge: en formo part. Som un sistema petit avançant dins d’un sistema immens.

 

I després hi ha el temps. El temps real. No el dels rellotges ni el de les notificacions, sinó el que es mesura en quilòmetres i en llum. El que comença amb la fresca del matí i s’esgota amb un cel tenyit de taronja. Viatjar així és acceptar que les distàncies tenen gruix, que els mapes menteixen, que cada línia recta amaga històries, mirades i silencis.

 

He dormit en llocs on mai hauria imaginat arribar. He compartit taula amb desconeguts que durant unes hores s’han convertit en família. He sentit alegria, felicitat i una llibertat tan intensa que gairebé feia mal. Perquè la llibertat també pesa: no hi ha excuses, no hi ha intermediaris. Només tu i ella, el cavall de ferro.

 

Potser viatjar amb bicicleta és això: una manera d’habitar el món amb humilitat i, sense cap dubte, el meu gran ego en treu un aprenentatge. A la velocitat de les papallones, prou lent per veure, prou ràpid per avançar. Una revolució silenciosa que no crida, però transforma. No canvia el món sencer, però canvia la manera com el mires.

 

Després de tants quilòmetres, el que sé és que no viatjo per arribar. Viatjo per sostenir aquesta flama. Per recordar que el meu món pot ser petit i, alhora, immens. Que la felicitat pot cabre en dues rodes. I que, mentre hi hagi camí, sempre hi haurà una pregunta nova esperant ser pedalada.

 

Autor: Edgar Torner

 

Municpi: Bagà / Guardiola de Berguedà

 

Durada de l'exposició: Fins al 31 d'agost